...ja fa dies que són aquí, potser unes tres setmanes. Jo sempre m'hi fixo, quan sento el primer crit penso que ja som a la primavera, als bells dies en que vénen ganes de passejar-se i de prendre tot el sol que ens cal.
Elles volen pel nostre cel i molta gent ni se n'adona que hi són, que aliens vivim del nostre entorn, de tota la vida que ens envolta, tancats entre els nostre aparells, i ens en porten tanta de vida. Negres, volen en estols i ens recorden que el temps torna, les setmanes santes, les pasqües, el corpus i les comunions, i aquell estiu tan llarg i calurós quan el seu crit es fa persistent fins ben entrat el vespre.
No són orenetes, que fan els seus nius a les parets, no, les falcilles o falciots fan el niu en els forats de les nostres construccions i són totes negres, molt més ciutadanes, ens acompanyen tot el bon temps.
I sempre recordo el meu pare, que me les va fer conèixer, com a tants d'altres moixons. Quan sento les primeres penso en ell que des d'algun lloc les déu sentir i que ens va deixar un llarg estiu.
M'interessa aquest tema filosòfic. És pot treure molta punta al llapis.És el sentit de la nostra vida....volar i volar sense sentit!
ResponElimina