divendres, 23 de desembre de 2011

Ara ve Nadal



   Desencant general i preocupacions. Intents de fer-nos anar enrrere en els drets adquirids. Amb tot això on queda el Nadal? Sembla frívol i no ens queda temps per a pensar-hi.  amb tot això on queda el Nadal.
Quan era petita l' esperava amb delit i, almenys per a mi, tots viviem aquesta il.lusió, i teniem ben poc. Catàvem, ens expressàvem els nostres sentiments i tot això tots junts, fins i tot gaudiem del menjar. I amb això no vull dir que no havèssim de poguer gaudir dels bens que hurien de ser per a tothom. Però, potser aquest any ens oblidarem una mica de comprar i mirarem als altres cara a cara. Què és allò que volen de nosaltres, què és el que els fa sentir millor. Perquè aquets bens materials ens poden fer sentir més còmodes, més sensuals o agradables, però més feliços?
 Cerquem l'escalfor dels nostres o dels altres, les paraules, les carícies, les mirades....I per què no? celebrem Nadal, perquè no som més bons ni més savis que els nostres avis i de segur que ens farà sentir millor sense preguntar-nos gaire cosa més, sols perquè ha arribat Nadal i és temps de pensar en la Pau i l'Amor . I que aquests que ho tenen tot i ells si que no donen importància a res que ensdeixin viure i sense retallades, aquests dies.


                                           Uns quants racons nadalencs de casa nostra.






















                             Bon Nadal i Un Millor Any.

dimarts, 29 de novembre de 2011

Felicitats!

   Avui és l'aniversari de la meva petita Camèlia, difícil de pair, 14 anys, però sempre motiu de felicitat com quan va nèixer i era la nena més dolça.
   La veritat és que ara en fa alguna i en costa el tracte, però val la pena tenir-les al costat. Ho celebrarem tot i la feina del dia, he fet un moelleux que sembla nolt bo. Ja us en faré 5 cèntims.



 
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Bombons

Estic aquí i com diuen en francès us faig cou-cou. Avui sols us parlaré d'una cosa, que'n diuen, ben vanal, més de vegades i en aquets temps que fins i tot se'ns acaben les ganes d'escriure, tant necessàries, o tant reconfortants. Ahir vaig rebre un paquet, quina sorpresa, quin misteri! què és? El paquet de bombons Suchard d'una promoció portada a terme per l'empresa Bopki per a que els tasti i els doni a conèixer. Bé, perquè no, ,es divertit i molt gustós. I si, us els aconsello, una altra manera de menjar turró de xocolata, molt més subtil i fina.
De vegades aquelles coses que ens poden semblar poc irrellevants ens ajuden a seguir i a no pensar tant en aquest fangar que ens envolta, almenys ens fa que no ens hi obsessionem.

dilluns, 12 de setembre de 2011

És la nostra llengua, la d'aquí.

És que a la nostra terra catalana on la seva gent fa quasi mil anys que hi parla català, en aquesta nació, cal que demanem permìs per fer ús de la nostra llengua. És que som els catalans els que ens hem de disculpar per parlar en català? Saben on viuen?  La meva mare fa 68 anys que viu a Catalunya i en fa 67 que parla en català. O ès que no són nprou intel.ligents o simplement, ens volen tocar els... Ja n'hi ha prou que ens respectin i que acatin ells les lleis catalanes.

divendres, 19 d’agost de 2011

Hi ha algú?

 Torno a ser per aquí, espero que algú també hi serà.
 Perdoneu l'absència, però si la vida t'apreta t'has de deslligar d'alguna cosa. Ens anirem retrobant!

divendres, 27 de maig de 2011

Indignada

Indignada després de veure les imatges del desallotjament , de sentir el que en deia el conseller Puig, indignada amb els resultats de les el.leccions, amb tanta tecnocràcia i burocràcia, i amb que tot i tantes manifestacions per  Catlunya, pels drets, per la igualtat la gent voti el que vota. He estat molt temps callada però ara no podia callar.
Reconnec que he estat una mica a la barrera de tot el tema, he perdut una mica de bel.ligerància, però fins aquí hem arribat. no perrmetem que ens tractin així, com animals?, sense drets, sense diàle., Gent que creu amb un món millor es mereix molt més. Puig desapareix. Siguem tots una mica idealistes pensem que som persones, tots iguals per damunt de tot, i diem NO.

dilluns, 2 de maig de 2011

La madeleine de proust, el Llibre.

  Dels meus primers records de quan era molt petita, devia tenir uns tres anys, és el d'un dia que els meus pares preparaven una anada a Flix. Feia molt poc que n'haviem marxat per a venir a viure a Reus i jo estava tota emocionada. Seguia tots els preparatius i em vaig enfilar de puntetes a la taula de la cuina per a veure el que hi havia, una taula rectangular blanca, amb el sobre groc i amb calaix al mig; amb tanta mala traça que en perdre l'equilibri em vaig pegar un cop a la barbeta i em vaig fer un tall. Em sembla que m'hi van posar dugues gafes, no ho sé, però el que si sé és que aquest record no se m'ha esborrat del tot, igual que la marca del tall , i que aquella olor de gerres d'aulives que se sentia en arribar a casa, allí a Flix.
 Longtemps,je me suis couché de bonne heure.... Les primeres paraules de "À la recherche du temps perdu"
 Fa molt temps ja que  tinc curiositat pel llibre de Proust. La seva trascendència en la literatura moderna, la difusió entre gent interessant, el tema,els records...  Vaig estar a punt de comprar-me´l en catala però  no ho vaig fer i ara finalment ho he fet en francès.
Crec que ha estat el millor moment, ara que puc llegir-lo en la seva llengua. Així que he agafat el totxo i he començat. Poc a poc sense presses, assaborint tot aquest món de records. potser és un llibre per a una vida.
  Et voila! Je viens d'acheter mon livre, et je le viens de  comencer a lire, et je le comprend assez! C'est genial,  un livre qu'il parait agréable.
 I és aquí que volia descobrir la madalena de Proust, aquella que feia la seva tante, i com no, les he fetes  i són délicieuses!
Seguiu i més envant vous vous donnerai la recette. À bien tôt!

dimecres, 20 d’abril de 2011

El te. La cerimònia.

Els japonesos ténen tota una cerimònia per a gaudir del te, plena de simbolisme, harmonia, i sensibilitat, és el Sado.
Per a conèixer-la podeu informar-vos en diverses fonts, o anar a "El llibre del te", on a més us endinsareu en tota la seva filosofia, essència. Us en puc fer cinc cèntims, des d'aquí, del sentit que jo vec essencial, però busqueu i sobre tot feu-vos-la vostra.
En un ambient i un lloc neutre i tranquil, on hi pot haver alguna manifestació artística que ens apropi a la natura,al pas de les estacions, sense estridències, un Ikebana, una finestra amb un bonic paisatge,...  una taula baixa i un terra de fusta o amb tatamis, ens hi podem posar acotxats, distesos. Qui ofici la cerimònia prepararà el te. S'escalfa primer la tetera, es vull poc l'aigua i es fa una primera infusió humitejant el te per a que tregui el seu aroma, es llença i seguidament tirem la resta de l'aigua deixant-ho reposar el temps que calgui segons el te.  El te verd tant subtil, necessita poca elaboració,  ells util.litzen el te en pols verd matxa i el batent amb una mica d'aigua. Però l'important és cercar l'harmonia i tractar exquisidament a aquells que en gaudeixin amb nosaltres
Seuidament se serveix i es va oferint les tasses o bols a cadascú, amb les dues mans i delicadament, qui ho agafa ho gira fins que li queda com a qui li ha ofert, i en beu una mica.Així es va fent passant una estona agradable plena de matissos, es pot acompanyar d'un àpat, penseu que la cerimònia pot durar fins a quatre hores.
Potser és simplificar-ho molt, però crec que el millor és entrar-hi, cedrcar les fonts i aquí, l'important és viure-ho personalment, fent-nos-ho nostre i passar una bona estona.
Us ho aconsello, gaudiu del moment i sobre tot si esteu sols l'important és el plaer de cada glop, en la cura que doneu al te i en un ambient agradable i harmònic.
Busqueu el vostre lloc i moment i feus vostra la cerimònia.


  
.

dimarts, 19 d’abril de 2011

El te. Essència.

  Una tassa de te, escalfada, el just per a que surti tot el seu aroma, la seva essència. M'he preparat la meva taula predilecta, les meves estovalles i de vegades unes maduixes, cireres, o simplement una mica de xocolata negre. Gaudeixo de la meva llum i allò que tinc al meu entorn. Em relaxo, sospiro i entro en l'essència de la tassa japonesa, res més.
                                     

                                                      tassa de te
                                                      ja buida,
                                                      crepuscle.


http://tintacirera.blogspot.com.es/2012/04/pensaments.html

http://tintacirera.blogspot.com.es/2011/04/el-te-la-cerimonia.html

http://tintacirera.blogspot.com.es/2012/02/taronges.html





      

El te, el seu entorn.

   De vegades ve tant de gust una tassa de te, en un dia rúfol d'aquells que t'arrauleixes al sofà i el te et reconforta agradabblement, també aquells dies en que et sents bé amb tu  mateixa i el te et proorciona aquell moment de relaxació, i fins i tot de meditació, que et deixa tranquil.la, en pau.  I el te forma part de tot un món que vas descobrint poc a poc i que, poc a poc et porta de l'Anglaterra victoriana, fins a les terres llunyanes del Japó.
  Recordo aquelles lectures d'Agata Crhistie gaudint del misteri, del refinament anglès, sempre amb una tassa de te a les mans. Així va ser com vaig comensar-ne a aprendre, amb aquell te negre de no gaire qualitat.
  Però el te m'enxampava i cada cop descobria més gustos, fins arribar en aquell te verd tant pur.
  Jo tenia un llibre, el tinc, és clar, encara, que vaig comprar un Sant Jordi, fa "bastants" anys per casualitat. Era bonic i a mi sempre m'havia atret l'orient llunyà, la Xina, i sobre tot el Japó.
  És El Llibre del Te de Okakura Kakuzo, escrit a les primeries del SXX, i que és tot un compendi de filosofia taoïsta i zen, és un llibre on es descobreixen costums i cerimònies del Japó tradicional, fins i tot la seva arquitectura tant peculiar. Tot un compendi de la cerimònia del te, que des de llavors va tenir per a mi tot un altre significat,  i que em va fer conèixer tota la sensibilitat d'aquest poble, el Japó.
  Cercant-hi la simbologia i el sentit filosòfic  en la vida quotidiana. En aquell moment vaig començar a sentir-hi un especial interès i durant aquests anys m'he anat apropant en aquest món, aprofundit-hi, i descobrint cada cop més, i aplicant, aquesta filosofia .
  Ara després de tant de temps rellegeixo aquest llibre i hi descobreixo aquella manera de fer i ser,
que he anat incorporant a base de te, d'ikebana, de lectures, converses....
  El llibre del te, cerqueu-lo i hi podreu descobrir aquesta cultura .... i el Japó, profund, és clar, però que cal conèixer per a comprendre'l. I des d'aquí un homenatge a aquest poble que ara pateix tant  ens fa patir.
  Beveu te i mediteu, sempre sense dogmatismes, sigueu cada cop millors. Una tassa de te és la troballa d'ún moment de pau, de sensibilitat, d'harmonia. Tota la cerimonia és l'entrada en un món de superació i de perfeccionament.
 Un moment , una parada a les presses, un silenci, uns gestos.
 Ens hi trobem.

http://tintacirera.blogspot.com.es/2011/04/el-te-essencia.html

http://tintacirera.blogspot.com.es/2012/04/pensaments.html

http://tintacirera.blogspot.com.es/2011/04/el-te-la-cerimonia.html


dimecres, 13 d’abril de 2011

Les falcilles



 ...ja fa dies que són aquí, potser unes tres setmanes. Jo sempre m'hi fixo, quan sento el primer crit penso que ja som a la primavera, als bells dies en que vénen ganes de passejar-se i de prendre tot el sol que ens cal.
Elles volen pel nostre cel i molta gent ni se n'adona que hi són, que aliens vivim del nostre entorn, de tota la vida que ens envolta, tancats entre els nostre aparells, i ens en porten tanta de vida. Negres, volen en estols i ens recorden que el temps torna, les setmanes santes, les pasqües, el corpus i les comunions, i aquell estiu tan llarg i calurós quan el seu crit es fa persistent fins ben entrat el vespre.

 No són orenetes, que fan els seus nius a les parets, no, les falcilles o falciots fan el niu en els forats de les nostres construccions i són totes negres, molt més ciutadanes, ens acompanyen tot el bon temps.

 I sempre recordo  el meu pare, que me les va fer conèixer, com a tants d'altres moixons. Quan sento les primeres penso en ell que des d'algun lloc les déu sentir i que ens va deixar un llarg estiu.



 

diumenge, 3 d’abril de 2011

Escriure

   Aquesta tarda hem estat mirant la pel.lícula  "84 Charing Cross Road ", jo ja m'havia llegit el llibre i trobo que és una petita exquisitesa. Després de la pel.lícula he quedat tant relaxada, que tot i que et fa pensar en el sentit de la vida, m'han vingut ganes d'expressar-me i m'ha fet pensar amb les meues ànsies  d'escriure.

  A més, avui el dia acompanya, restar a casa, sense fred ni calor, el cel és núvol, una tassa de te calenta...Cada cop em sap menys greu quedar-me a casa i gaudir d'aquest espai que anem millorant i acomodant-nos, si realment no hi ha motiu, o si el dia no et diu surt.

  I com deia he pensat en "l'escriure", i per començar ara ho estic fent.
 Perquè és clar, actualment tot es vulgaritza, tot es fa tant prosaic que el més ruc sap fer culleres i tot aquell que és conegut escriu un llibre. I així, on queda la Literatura, aquella dels lletra- ferits que no volen destacar sinó que senten la necessitat d'escriure, ja no d'expresar-se, simplement d'escriure, perquè és el seu motiu de vida.

   I davant d'aquest panorama, per molta "ambientació" que hi hagi i molta atracció per aquest món , pels llibres, per la satisfacció de l'obra, que pugui sentir; penses, que fas, tu, ets un més, mediocre, repetitiu i avorrit. O simplement un que comença i es queda pel camí.
 I m'agafa por. Quin tema? Ja ho sé! però com continuar? I és que potser cal ser un lletra- ferit o un que viu... bé del "cuento"?
Cal llegir molt, oblidar-se de tot i submergir-se en el teu relat. I potser sí, hi hagi alguna fórmula que et vagi bé,  però cal aquell do i... deixar-se anar.

Ser un més, oblidar-se'n o potser intentar-ho i començar?







dilluns, 21 de març de 2011

El Francès



I vaig pensar, ja està el francès. Tant de temps llegint-ne, coneixent la seva cultura, cal una titulació, que m'obri portes, ara hi ha tan poca gent que en parli que tot i que no s'estudia molt fan falta ensenyants.
I aquesta és la meva oportunitat, millorar, carpe diem. I m'he proposat treure el títol d'avançat de l'EOI.
Això és la lògica, l'altre la musica, la lletra: No hi puc fer res.
La cançó, la cuina, la lletra, le savoir faire, i aquesta cosa que ens apropa als catalans que volem tirar sempre més cap al nort, Espriu, cap aquella França on va el russinyol "Camins de frança" de Joan Puig i Ferretter.
Amable i juganera, lliure i charmant. El Sud, tant semblants a  nosaltres, amb el seu occità perdut. PARÍS. No dic res més, quan t'enamores no  saps perquè, tot i el chauvinisme dels francesos, que, si hi entres, són encantadors, amables, ravissants, seductors.
 
 Què hi farem amor és amor.
 
 
 
 

Carpe Diem

 Van passant els dies i poc a poc ens ha arribat la primavera. El sol ens va envaint i la pluja, fina i certera, que tot l'entorn espera amb paciència.
I espero, i espero.. La meva vida va fer un tomb i de cop van tornar les dificultats. Ah xiquets la feina!...
Ets algú quan treballes, quan formes part d'una comunitat amb nòmina. Ara sóc algú?
Els amics, els que t'envolten t'animen, tot dóna moltes voltes, no estàs tant malament, aprofita per altres coses. Però aquella por... ens quedarem desvalguts, ja no sóc res.
 Si, formo part  d'aquest cos d'ensenyants que espera quan farà falta. És just? Nens amb problemes, mala educació, no saben llegir, i en canvi, no hi ha lloc per a naltros educadors. Esperem, esperem que no restringeixin encara més els contractats, que hagi un lloc per a mi. Que sigui algú. I el cap et bull, busques idees, què fas?
Però la vida flueix, les filles, l'home, un altre cop problemes?, no, no cal que sigui així; ara tinc un coixinet, alguna solució. La vida és aquí, són els meus anys, el cap, amunt.
Cada instant, fruir-lo, ara que ve aquest temps tan bonic, no vull perdre'l, ni el temps de les meues filles.
Quina olor de primavera, encara és de dia, avui sortiré...      

dimarts, 15 de març de 2011

La Pluja

 Sents les gotes? Cauen una a una.Totes juntes composen un bell so, al que ni tan sols Satie s'apropa.

   Aprés la Pluie, quin so, quina olor que ens envolta.  Sobretot si som al camp, a la ciutat ens conformem amb aquells pocs carrers on encara queden bocins de terra, petits camps domesticats.     Ara, jo escolto la pluja, que cau a la barana del meu balcó i veig com les gotes hi fan una dansa ràpida i alegre . És una pluja fina i constant, que a mi m'anuncia la primavera. I m'agrada, la pluja amable que ho renta tot, que torca els vidres, que fa que després, amb el sol, tot sigui més clar. La pluja que et fa sentir bé a casa amb una tassa de te, amb un echarpe càlid, que et porta ensonyació i ganes de fer l'amor, i dic "fer l'amor", mentre rellisquen les gotes pels vidres.
 M'agrada aquesta pluja, ara, no ens busquem més complicacions.

Pluja mulla'ns i renta aquesta terra, que et segueixi el verd,
i així tots mirem un xic més clar.




dijous, 27 de gener de 2011

Dones

  Ahir vaig llegir un article a l'últim número del National Geografic sobre les dones d'Afganistant.
Per a qui sàpigui sobre el que va el tema, quasi no caldria dir res més. Tothom té imatges, conceptes, estereotips creats. Però en veritat les històries d'aquest reportatge et fan enfrontar, cara a cara, amb la realitat, i jo com a dóna vaig quedar fondament impactada.
Llegiu-lo, informeu-vos, Dones que no són considerades més que una ovella d'un ramat, un objecte, però al qual no se li dóna cap valor, una esclava. Em va indignar, com és indigne per a la humanitat que passin aquestes coses, ara, al món.
 Perquè passen perquè són dones. Humiliades, maltractades, no sols com a persones pensants que, finalment, sembla que no pensen?, que no tenen opinió?, o que tenen tanta por, perquè els maltractaments són també físics i tolerats per tota la societat, que no es queixen. Anul.lades. És vergonyós que es permeti que passi això, a tot arreu, on sigui així.
I aquí surt la meva ànima de dóna que vivia en un món i que ara viu en un altre, perquè s'ha lluitat, feminista, occidental, amb tot el que això comporta. Que puc sortir pel carrer sense donar explicacions a ningú, per exemple. Que tinc dugues filles que tenen tant clar el que és la seva llibertat...
I una cosa porta a l'altra  i finalment arribes a plantejar-te, fins i tot, coses que com a dona, persona, tolerant, no hi donaves importància.
Sóc ensenyant i tinc moltes nenes marroquines a la classe, que eduques com les altres, que veus que juguen com les altres, que tenen els desitjos de totes les nenes de la seva edat, vestits, pentinats, novis; fins quan? No puc entendre, que canvïin tant. Serà la identificació amb una "cultura", perquè, jo, no podria"aguantar" mai que un home em fes cobrir el cap. Ara ja no, ja la vam portar prou la mantellina. 

   

dimarts, 25 de gener de 2011

Ikebana

  Era ahir, la classe d'Ikebana. Feia temps que no hi anava i estava una mica rovellada.
Perquè l'ikebana l'has de viure, l'has de trobar i, realment t'ha de trobar. És el camí de les flors, i aquest camí et porta de manera creativa a la meditació, a trobar-te.
I a casa la Montse és així. T'hi sents bé, relaxada, acollida, confortable. Són moments de complicitat de reflexió, amb lectures de Haikus, de pensaments; on, en intimitat, et pots expressar, parlar de tu, del món, de manera distesa i sense dogmatismes de cap classe.
I encabat, davant les flors, les branques, el silenci. La concentració per a trobar l'essència de les plantes,i buscar la teva harmonia. Sempre amb la mà de la Montse, quan cal.
Oblides, et relaxes i és un parèntesi reconfortant.








diumenge, 23 de gener de 2011

Arròs Negre


  Avui he fet un arròs negre per dinar. Molt bo. La tinta negra ha omplert la nostra taula i ha corregut per tot arreu,amb aquell gust de mar, que flueix, els plats, els coberts...i les nostres ments s'han omplert d'idees, idees per escriure, per pensar, per somiar. I és per això que vinc a explicar-ho.
Si voleu podeu practicar la recepta i experimentar aquestes sensacions.

        Agafeu una sèpia d'uns 300gr netegeu-la i guardeu-ne la tinta.
        Feu un sofregit fosc amb una ceba tallada petita i un cul d'oli en una paella arrossera.
        Quan està afegiu-hi un all trinxat i desprès una tomateta i acabeu el sofregit.
        Desprès hi poseu la sèpia tallada a tires d'un dit i les potes a trossos petits.
        La saltegeu i la teniu una mica més a foc lent que tregui el suc.
        I tireu un raget de vi blanc i quan s'ha evaporat hi avoqueu les bossetes de tinta de la sèpia,
        poseu-n'hi també de calamar i  la desfeu tota que s'acabi de barrejar.
        En acabat hi tireu i saltegeu l'arròs, uns 400gr.
        A  part tindreu fet un bon fumet de peix de pelut, 1l i mig, que anireu afegint ben calent.
        I en uns 15 o 20 m ja teniu l'arròs, Ha de quedar ben sencer i deixar-lo reposar un moment.
        I a menjar i que s'ompli de tinta el vostre entorn, el vostre cor.


divendres, 21 de gener de 2011

El llibre

 El dilluns em vaig comprar un llibre, i dic el llibre perquè  no sols és important el que llegeixes sinó, a més, el llibre, l'objecte per ell mateix i tots ells pel que representen. Per a mi duu tota una màgia, un misteri, que t'empeny a llegir.
L'olor, el tacte del llibre, és tot un món de sentits que tothom hauria de saber apreciar, que hauriem de ser capaços de transmetre.
El llibre en qüestió, és l'últim de l'Umberto Eco, "El Cementiri de Praga"¿Què puc dir d'ell? Cada novel.la és una experiència que de cap manera et deixa indiferent. T'endinses, i t'envolta la història.
 Ara he començat, ja us aniré contant, o millor, llegiu, llegiu un llibre.

dimarts, 18 de gener de 2011

Tinta







Sempre he volgut escriure però no m'he llançat mai.
 M'han quedat moltes coses a la tinta de la ploma, que és el que realment m'agrada,
 escriure amb una ploma i veure com les lletres van apareixent al paper i els dits i la mà,
 cansats, es van embrutant amb aquesta tinta.
Sentir l'olor del bon paper i les diferents textures. 
  
Tinta Cirera, en tinc una amb olor de rosa.

 Però, ara, potser, aquí, tingui un motiu per escriure,
 potser algú em llegeixi i pugui, a més, compartir les meves reflexions i aficions.
No tindré molt de temps,
ara mateix vull sortir a mirar uns llençols,
 per a millorar els llits de les meves nenes ( de 18 i 13 anys, ja veus),
 però com a ensenyant pacient, ara tinc més temps perquè sols treballo a la tarda.

(Bé encara haig d'apredre moltes coses i ara per això em costa més,
com ara a penjar fotos, ja ho faré, paciència.)
 
 Fins aviat! 





Ja tinc blog

 
 
 16 de gener de 2011
 Bé ha acabat el Nadal i torna la normalitat, però espero que la meva vida pugui tenir un nou interès, perquè finalment , tinc un blog. si , desprès de donar-li voltes i de demanar que algú m'ajudés, moltes vegades, una ànima caritativa, que com no, és Xavier, el meu amor imformàtic,m'ha ajudat a crear-lo. Però encara em queda molt per aprendre i per recòrrer.